BENVINGUTS ALS GEGANTS DE SANTS

 

 

    Benvolguts amics / benvolgudes amigues dels Gegants de Sants,

    Som l’any 2009. El que ve farem 25 anys com a colla, com a entitat de

    Sants, com a mostra de l’associacionisme, que fa la nostra vila tan especial.

    Durant aquests 25 anys han passat moltes coses, molta gent, moltes històries… i crec que és el moment, amb l’excusa d’aquest aniversari, de fer memòria i intentar explicar què som, què fem, què volem, ja que som incapaços de saber perquè ho fem.

    Una entitat de tradició i cultura catalana com la nostra ha tingut el plaer i la sort de treballar braç a braç amb altres entitats de molts àmbits dins el fantàstic marc associatiu del Secretariat d’Entitats. Hem compartit experiències, grans treballs. Hem après, hem ensenyat, hem fet una petita part de la història de la vila de Sants.

    Volem compartir amb vosaltres la nostra experiència com a geganters, com a associació, d’una manera entretinguda i graciosa. Volem intentar que comprengueu el nostre tarannà, i que 25 anys d’esforç, treball, complicitat i compromís quedin escrits, i que tots aquells que han format part dels Gegants de Sants --i els seus amics-- es vegin protagonistes en aquest recull.

    Em dic Víctor. Sóc el cap de colla dels Gegants de Sants ja fa… brrrrrrr… i --amb el vostre permís-- tinc l’honor i el plaer d’escriure aquesta meravellosa història:

 

    Ja fa gairebé 25 anys, a la vila de Sants…

 

 

ELS CULPABLES

    Altre cop els diables.

    Aquesta tribu lúdica de cultura catalana, formada per humà i diable en una proporció gairebé idèntica, pateix trastorns d’identitat força espectaculars. Persones que es transformen en posar-se una capa, uns guants i, empunyant una maça o empenyent un drac, ens transporten a un món màgic de foc, llum i olor de pólvora.

                
    La nit és el seu hàbitat natural. Correfocs, castells de focs, tabalades…, un treball que sembla que no els esgota; ja que, com ha passat, passa i passarà, van ser els diables ─els de Sants─ els que van arrencar la colla gegantera.

    L’any 1985, un grup de diables de Sants van decidir començar l’aventura de crear una colla gegantera i recuperar aquest aspecte fonamental de la cultura popular catalana a la nostra vila. El projecte era complicat: gegants, portadors, grallers…, però l’experiència com a entitat els va fer seguir el camí correcte. Ben tutelats pel Districte i el Secretariat d’Entitats, i guiats fraternalment per la Coordinadora de Geganters de Barcelona, es van posar a treballar amb paciència i il·lusió.

    Per a la prova de foc, la nova entitat gegantera es va posar a les ordres de la Coordinadora de Geganters de Barcelona a les Festes de la Mercè del 1985. Les van viure en directe com a servei d’ordre i desfilant amb altres colles. Aquesta aventura va demostrar que ja eren geganters, i ja podien anar a retrobar-se amb els gegants. A la parròquia de Santa Maria de Sants hi havia les figures Bartomeu i Maria, que una vegada posades a punt, es van estrenar el 8 d’octubre de 1985 a l’aniversari de Cotxeres. Moltes hores d’assajos i nervis es van transformar en la indescriptible sensació d’aconseguir una gran fita. La colla gegantera de Sants era una realitat.

    Era el moment d’aprofitar aquest èxit, aquesta fal·lera, i es van construir uns gegants representatius de l’esperit associatiu de la vila de Sants: els treballadors tèxtils Xinxa i Xava, però de les figures en parlarem després.

    Va ser el 27 d’abril de 1986 quan, amb motiu del bateig de na Xinxa i en Xava, la colla es va estrenar a la nostra vila. Colles convidades, cercavila de gegants…, una gran trobada gegantera al parc de l’Espanya Industrial i un fantàstic berenar de germanor amb tots els geganters participants.

    Àpats que es repetirien a les festes de les viles on eren reclamats els Gegants de Sants per participar a les seves cercaviles, i també a la trobada gegantera anual de la qual gaudim a la vila de Sants.

    Portadors, grallers i tabalers, acompanyants, tots han posat el seu gra de sorra perquè els Gegants de Sants siguin una realitat durant aquests 25 anys; però també la resta d’entitats han estat prou importants, ja que haver col·laborat en les seves activitats ha enriquit el nostre esperit associatiu, la raó principal de la nostra feina a Sants:

    Honrar la memòria i herència dels que van crear la nostra vila, l’associacionisme, l’esperit de treball... i poder traspassar als que vénen darrere, tant a la canalla com als nouvinguts, la importància del valor de la cultura de l’esforç, del treball en equip, del respecte als altres.

    I som aquí, el 2009 , amb una salut extraordinària, una colla plena d’amics, preparant el 25 aniversari amb un musical l’any 2010, però això… és una altra història. 

 

 

LES FIGURES DELS GEGANTS DE SANTS

 

    Ja hem explicat com vam recuperar en Bartomeu, patró de la vila, i na Maria, de la parròquia de Santa Maria de Sants, uns reis construïts els anys 40.

    També com van arribar na Xinxa, per la brutícia de les dones a les fàbriques, i en Xava, pel català tan característic que parlaven els immigrants, sobretot els de Múrcia.

    Problemes de construcció van obligar a tornar-los a refer però, per fi, van ser batejats amb una gran festassa gegantera al parc de l’Espanya Industrial el 27 d’abril de 1986. Els padrins d’en Xava varen ser en Jaume de la ciutat i la geganta del Pi, i de na Xinxa, els gegants de Sant Medir i la geganta de l’Hospitalet. La festa va acabar amb un àpat espectacular per a totes les colles convidades a les Cotxeres de Sants.

    Tanta fal·lera i tanta ballaruca van tenir resultats. El 1991 va néixer en Pol, un gegantó per a la canalla de la colla, per fer pedrera. Un escolar amb bata, pa amb xocolata en una mà i un colom a l’altra. Gràcies, Pitu!

    I aquí no s’acaba tot. Els capgrossos Fructuós Gelabert i La Lluna van inaugurar el passatge que porta el seu nom a Cotxeres. El 2004 els titelles gegants Cotxereta i Casinot van celebrar el XX aniversari de Cotxeres. I el 2008 vam recuperar la capgrossa Montse i el gegantó Estanislau de l’Orfeó de Sants i els hem estrenat per festa major.

    L’equip de figures de la colla gegantera de Sants fa por. Tots són exposats a les Cotxeres, i els seus amics els visiten a diari…, què dius?…, no pot ser…, n’estàs segur...? Bé, sembla que aquest 2009 recuperem la parella de gegants i el gegantó de la parròquia de Sant Medir de la Bordeta, la Tuies i l’Estevet, i el petit Medir .

    Doncs alegria, que ja som una família supernombrosa… en Zapatero ens donarà els 2.500 euros per naixement? Provem-ho. Benvingudes sigueu totes les figures, totes representatives dels aspectes fonamentals de la història i l’esperit de la vila de Sants.

 

QUÈ FAN ELS GEGANTS DE SANTS

 

    Aquesta és la pregunta del milió, però intentarem fer un resum de les nostres activitats fixes anuals. A la vila de Sants trobaràs els nostres gegants a la rua del Carnestoltes, disfressats amb la seva colla i formant part de la comparsa del Secretariat.

    També hi som animant els atletes amb música de gralles i balls en el seu pas per Sants a la Marató de Barcelona.

    Per la festa major, ens trobaràs a tots a la cercavila del pregó, ben acompanyats pel pregoner, la banda del Triangle de Sants i les seves fantàstiques majorets i la tronadora tabalada dels tabalers dels Diables de Sants. Tradició i cultura catalana per a un acte tan especial de la Festa Major de Sants.

    També participem a la màgica cercavila del Pare Noel dels comerços de Sants. Un gran regal de Nadal on lluïm vermells barrets.

    A les festes de la Mercè, els gegants de Sants baixen a la capital i ¾muralles endins¾ resten exposats al Pati Manning una setmaneta, per sortir amb els seus geganters disfressats la vigília de la Mercè cap a l’Ajuntament. Allà dormen, i al matí següent fan la mostra de balls per escalfar la gran cercavila de la tarda.

    I l’acte principal és la trobada gegantera a Sants. Normalment, pel Firentitats, gaudim de la “Fes-te al carrer”, una trobada de cultura catalana amb gegants, castells, diables, bastoners... Una jornada plena d’activitats on no podem faltar. La trobada gegantera consta d’una plantada de les figures de les colles convidades, la cercavila i una mostra de balls, on els caps de colla expliquen que signifiquen els seus gegants per a la seva vila. I en acabar, ens espera una fantàstica barbacoa de botifarra i cansalada al Casinet per a tots els geganters. Una jornada perfecta si no fos perquè acaba cantant en Víctor.

    Durant la resta de l’any, els Gegants de Sants tornen la visita a les viles convidades, i arreu on van fan cercaviles i àpats.

    A més d’aquestes activitats fixes, els Gegants de Sants participen a les festes on se’ls reclama, escoles, entitats..., amb tots aquells que volen celebrar amb nosaltres les seves trobades i celebracions.

    Hem estat en tantes festes, en una infinitat d’actes arreu de Catalunya, però en recordo un amb especial emoció:

    L’any 2008 es va recuperar el castell de Montjuïc per aús civil. Un 15 de juny plujós que no va impedir que milers de persones anessin al castell per gaudir d’un acte tan important. Allà on sonaven marxes militars, sonaren les gralles dels geganters i ballaren els seus gegants; on tronaven els canons contra la població civil a la sense raó de la guerra, tronaren les carrutxes dels diables i el seu bestiari; on es feien marxes militars, pujaren els meravellosos castells; on afusellaven els pensadors, cantà en Raimon... Una jornada de seny en un món de bojos... i allà eren na Xinxa i en Xava, ferms i orgullosos, mirant la ciutat, la seva vila i els seus vilatans, per sobre de les muralles, acompanyats dels seus geganters, molts d’ells amb els ulls humits perquè eren en aquest emocionant acte de pau, de civisme, de seny.

    I així van passant els dies, els mesos, els anys... veient ballar els gegants de Sants.

 

 

LA SOPA DE PEDRES

 

    Ja hem parlat del que fem, on anem... però queda el més important: Què vol aquesta gent?

    Som una entitat, i com a tal, la formem un grup de persones i personatges de moltes condicions, cultures, credos, alts i baixos, prims i grassos, lletjos i..., i més afavorits...; un segon, si us plau, que miro una foto de la colla..., vaja..., aquest tampoc..., renoi aquest..., vaja, calendari de terror amb aquesta penya. En resum, un grup obert de treball, on tothom posa el seu granet de sorra, perquè tots plegats formem una gran força al servei de la cultura catalana. Els més hiperactius tiren del carro amb força i, quan afluixen una mica, són atropellats per la inèrcia del grup. Tothom té el seu paper, el seu rol, i l’entitat encaixa perfectament dins el moviment associatiu de la vila.

    Però, potser un conte us farà cinc cèntims del que vull dir. Quan el vaig sentir, me’n vaig quedar enamorat, hi vaig veure la nostra entitat. El conte es diu La sopa de pedres, i diu així:

    Dins el trist paisatge de la guerra, un soldat caminava ferm buscant allò pel qual vivia: lluitar. Aquest soldat va trobar en el seu camí un petit poble, i va anar-hi. El poble estava apagat, sense vida, sense alegria. La gana i la impotència dels veïns davant la injustícia eren una plaga.

    Només un petit grup de nens es dirigiren corrents i saltant cap al soldat, «hola, senyor soldat, porta menjar?», li preguntaren, i el soldat va començar la seva peculiar lluita, «porto una bossa de xocolatines, però ens la menjarem després de sopar», va dir als nens; els quals contestaren: «No tenim menjar, la guerra ens ha arrasat els camps, els animals han mort, i els rics fa temps que han fugit amb les seves riqueses. Tenim molta gana».

    El soldat va marxar cap a la plaça de la vila, i allà va dir als nens: «Farem una gran sopa de pedres; tenim aigua del rierol, llenya del bosc i moltes pedres. Ja veureu quina sopa més bona». Els nens es miraven sense saber què fer, fins que un dels més espavilats digué al soldat: «i com la farem?, no tenim una cassola prou gran perquè en pugui menjar tot el poble i, a més,no la sabem fer».

    Llavors el soldat va començar a créixer, i créixer, i créixer fins a convertir-se en un gegant. Va agafar la campana de milers de quilos de la torre de l’església i la va clavar al mig de la plaça del revés, fent una enorme cassola.

    Els nens es van quedar parats davant d’aquest màgic gest del soldat. La plaça es va omplir de nens afamats, de joves, de no tan joves, d’il·lusió, de ganes de treballar, de força. Llavors el soldat va recobrar la seva mida natural i els va dir: «Comencem a fer el sopar. Un grup que vagi a buscar llenya; un altre, aigua, i els més forts, que portin pedres, moltes pedres». La crida va fer efecte. Riuades de nens corrien contents i il·lusionats amunt i avall a les ordres del soldat, i van començar a fer la gegantina sopa de pedres.

    Tots estaven impacients esperant el resultat del seu treball al voltant de la cassola, i el moment va arribar. El soldat la va tastar i va dir: «Mmmm..., a veure... li falta alguna cosa... Algú té coses a casa per posar a la sopa?», i un nen va dir: «a casa hi ha dos tomàquets»; «a la meva, un tros de cansalada», va dir un altre, i el soldat en veu alta i forta va dir: «aneu a casa vostra, que vinguin tots, pares, mares, avis, àvies, tiets i tietes, que agafin el poc que tinguin i vinguin a la plaça, que anem a sopar!».

    Quina cercavila. Centenars de famílies portaven cigrons, patates, llenties, pastanagues, cansalada, pa dur, molt dur, alguns no podien portar res perquè no els quedava res, moltes petites racions de menjar oblidat als buits rebosts, i les posaven a la gran cassola. Els més valents van agafar alguna gallina i porcs del palau del poble, i tots es va reunir a la plaça major amb un plat i una cullera.

    El rebombori era espectacular. El murmuri i l’olor de la gran sopa va fer arribar veïns dels pobles del voltant. Músics i titellaires entretenien l’espera, la canalla reia i corria al voltant de la plaça, i els pares els miraven amb la felicitat en el somriure.

    I va arribar el gran moment. El soldat va tastar de nou la sopa i, apartant totes les pedres a un costat de la plaça va dir: «Tothom a sopar!», i aquell fantàstic brou ple de patates, llegums, carns i espècies que havien portat tots a poc a poc va començar a brollar de la cassola com si no s’acabés mai.

    Tothom va sopar, va ballar, va fer teatre, va riure, va jugar, va compartir la fantàstica sopa de pedres amb veïns d’altres pobles, que van fer després altres sopes i, amb l’esforç de tothom, van menjar sopa fins que els camps van tornar a donar aliments, i les bèsties de granja, carn, llet i ous.

    I algú va preguntar: «i el senyor soldat?». El soldat, en veure que la seva tasca havia acabat, va agafar la seva motxilla i va marxar per continuar la seva lluita, la seva particular guerra contra la sense raó, contra la injustícia.

    Però quan marxava, el primer petit que li va demanar menjar el va agafar de la mà. El soldat li va dir: «Vols una xocolatina». «No, gràcies, porti-les on facin falta», va contestar el nen; «aquí ja no calen», i va fer un petó i una abraçada al soldat, el qual va marxar feliç, amb un caminar ferm, per continuar lluitant.

    Un conte, com tots els contes, amb final feliç i amb missatge.

    La guerra del conte és la que fem en el dia a dia contra la injustícia social, pel benestar dels nostres.

 

    La canalla són els components de les entitats, la gent que treballa pel plaer de treballar pels altres.

    El poble pot ser qualsevol entitat, agrupació, barri, vila, poble o ciutat.

    El sopar és idèntic en qualsevol festa major.

    El soldat és l’associacionisme. La força de la gent unida en projectes tan variats com imprescindibles, des de la calma d’unes puntaires fins a l’agitació d’una comissió de festes.

    I la sopa de pedres?

 

    La sopa de pedres, en el nostre cas, són 25 anys de Gegants de Sants.

 

    Gràcies, moltes gràcies a tots,

 

    Víctor Béjar , cap de colla dels Gegants de Sants.